La música i la infància recorden desembre, el blau fred i la blava mirada ens ho recorden, una filigrana al nostre blanc de la nostra amiga ens farà pensar en la nostàlgia e la festa infantil. I flotant a l'atmosfera la música que ens acompanyava quan érem xiquets i xiquetes. Ho recordeu?

No en va, és a desembre quan parlàvem de la "Pedagogia musical a Finlàndia" un país que ens recorda als rens del Nadal. És a més, el nostre primer treball bilingüe espanyol-finés. I en això respondrem també a la nostra vocació de donar acollida solidària a totes les llengües del món amb les que tinguem ocasió de compartir projectes, no mediant eixes espantoses i descarnades traduccions mecàniques, sinó mediant la sensibilitat de qui fa la màgia de la transformació d'una llengua generosa d'una companya.

No sé perquè em ve al cap eixa obsessió del bilingüisme exclusivista anglès/espanyol, a eixes escoles bilingües a les que s'acaba tenint la dificultat d'entendre l'espanyol, que l'anglès i l'assignatura que - encara que res tingui a vore amb eixe idioma - ignorem per quina misteriosa raó s'intenta penosament impartir l'anglès. Això si, alguns presumeixen molt quan diuen que els seus fills van a un "col·legi bilingüe", la gran aposta de l'actual règim educatiu, al que les brutals retallades retallen terriblement les possibilitats reals -sense contes- de l'educació per a l'impuls de les llengües, la cultura, la ciència, la tecnologia i el coneixement.

I el que és a vegades menys important a l'educació tal i com l'han concebut els de sempre - fins al moment - és l'esperit i la grandesa de l'idioma que s'impregna a la seua literatura. Potser és perquè la literatura te un punt subversiu que fa pensar i imaginar noves realitats possibles. I és millor - pensen els poderosos - que sàpiguen parlar coses senzilles, per aconseguir coses senzilles, a un entorn de mercat, on compleixen les seues les seues tasques senzilles a canvi d'un sou més que senzill. On molts, a més, fiquen les seues desesperades esperances.

No vol dir això, ni de bon tros, que no s'òmpliga ací homenatge a l'idioma del "vell bell Walt Whitman" o del xiquet del districte XIV de Nova York: Henry Miller, sense anar més lluny. L'anglès és també una llengua valenta i literalment bella, com les demés, però les demés, com el finés, també existeixen.

La neu caurà lenta o furiosament sobre Finlàndia, el Déu Eolo bufarà sobre la seua màgica mà gegant perquè alguns dels seus flocs fiquen el color blanc del Nadal entre nosaltres - les persones del gran sud - i com sempre eixa estranya il·lusió decorada amb nostàlgia i tristesa. És el temps que passa i que no aconsegueix portar-se els records que s'acompanyen amb llàgrimes, el mateix que - a dures penes - ens donarà el consol - tal vegada il·lusori - de pròximes victòries i alegries.