LA DANSA

María Bayarri Pérez

El meu primer contacte amb el moviment va ser a les extraescolars del col·legi, on feia gimnàstica rítmica i ballet. El professor li va dir a la meua mare que tenia aptituds i que em podria inscriure a les proves d'accés del conservatori.I així va ser, després de les proves d'accés, vaig començar a cursar els meus estudis de dansa al Conservatori Professional de dansa de València, quatre anys de grau elemental, una prova d'accés al grau mitjà i sis cursos més en l'especialitat de dansa clàssica. Deu anys compaginant col·legi i conservatori, sacrificat no només per a mi, sinó també per als pares, que sempre s'han preocupat perquè poguera aconseguir-ho tot. No obstant això, tot aquest sacrifici no ha estat en va. Després d'acabar els estudis de dansa al Conservatori i com que vaig acabar bastant jove, vaig audicionar a Mannheim per entrar a la Staatliche Hochschule i continuar la meua formació. Després d'un any em vaig graduar. Durant aquest any vaig audicionar en diferents teatres d'Alemanya buscant feina sense èxit. Vaig tornar a Espanya i vaig continuar prenent classes en diferents acadèmies per, a l'any següent, tornar a intentar trobar feina en la meua passió: la dansa.

Al febrer de 2005, amb la meua motxilla i el meu poc coneixement de l'anglès, vaig agafar un Interrail i ací va començar l'aventura.Després de vint dies de trens, neu, fred, moltes audicions, i més experiències, vaig tornar a Espanya sense molt d'èxit i a l'espera d'una resposta per part d'un teatre. Al cap d'un mes, vaig rebre una cridada en què em van oferir un contracte de sis mesos cobrint una baixa maternal, el qual va acabar sent un any al teatre de Pforzheim. Aquest "any", gairebé sense adonar-me'n, es va transformar en cinc plens de meravelloses experiències, gràcies a la magnífica direcció de James Sutherland i Elsa Genova, els qui van fer de mi part del que ara sóc. La confiança que van dipositar en mi em va ajudar a anar creixent com a artista i com a persona.

Després de Pforzheim vaig treballar dos anys a Bremerhaven.El contracte en aquest teatre va arribar per sorpresa, ja que vaig anar a visitar a una amiga i passar algunes setmanes amb ella, en les quals vaig assistir a les classes de la companyia. Un dia el director em va oferir la possibilitat de participar en una gala de dansa que anualment es celebrava al teatre ballant una coreografia seua, un pas a dos amb un dels ballarins de la companyia. Vaig decidir acceptar l'oferta i això va fer que, després de la gala, m'oferiren un contracte fixe que va durar dues temporades en què em va brindar l'oportunitat de ballar rols principals de coneguts ballets com Giselle o Trencanous, coreografiats pel director.

Després de dos anys vaig sentir la necessitat d'intentar un altre canvi.Suposse que, ja que la vida de l'ballarí és una poquet curta, vam intentar aprofitar al màxim i això va ser el que em va portar a seguir lluitant. Vaig anar a una audició a München, però el contracte era per treballar en el teatre de la ciutat de Münster.Ja que no vaig poder assistir a l'audició pública, em van convidar per fer una privada, que va consistir en una classe de ballet, després una peça del repertori de la companyia i per acabar improvisació. En acabar, el director, Hans Henning Paar, em va dir que es posarien en contacte amb mi. I així va ser, anava al tren camí de Bremerhaven quan vaig rebre un correu electrònic dient que volien oferir-me el contracte per treballar amb ells a partir de la següent temporada. Des de llavors forme part de la companyia d'aquest teatre, on he tingut la possibilitat de treballar a més de amb el director, amb coreògrafs convidats com Charlotta Öfverholm, Felix Landerer i Thomas Noone.També he pogut coreografiar per algunes obres de teatre juvenil, un tipus de treball alguna cosa diferent al que estic acostumada, però molt gratificant.

Desgraciadament, aquesta és una professió que no podré exercir molts anys més, ja que el meu instrument de treball, el meu cos, no aguantaria a un nivell professional i amb la exigències que aquesta professió comporta per a tota la vida.Serà complicat adaptar-se a una altre estil de vida, ja que he tingut la sort de poder fer el que realment m'apassiona, però estic agraïda per haver pogut