Ir al contenido

Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid

Miércoles, 18 de mayo de 2022

Inicio | Secciones | ¿Quiénes somos? | Equipo E-Innova | ¡Publica con nosotros! | Revistas culturales

Austeritat i populisme a europa

AUSTERITAT I POPULISME A EUROPA

Laura Niubó Cidoncha 

L'última crisi econòmica internacional ha colpejat Europa amb força. Des de finals del 2007, va començar a créixer la por pels elevats nivells de deute sobirà provocats, en moltes ocasions, per una transferència del deute privat el qual havia incrementat molt significativament a causa, bàsicament, de la bombolla immobiliària. Davant d'aquesta situació, les institucions europees, on el pes dels partits socialdemòcrates era rellevant en aquell moment, van acordar una sèrie de mesures d'ajust pressupostari amb l'objectiu de disminuir aquells nivells de deute públic en gairebé tot el vell continent. Malgrat això, la manera com van ser aplicades aquestes polítiques d'austeritat va contribuir, segons ha informat recentment la OCDE, a la intensificació i perllongament de la recessió. Aquests efectes també van ser, no només observats, sinó patits, per gran part de la societat civil.
Així, tant la classe treballadora com la mitja van percebre que els partits socialdemòcrates que els governaven no van saber anticipar la crisi, ni gestionar-la correctament, ni donar respostes eficients als problemes reals que la recessió els estava causant i que, per contra, els seus polítics només estaven preocupats per complir amb les condicions imposades per les organitzacions supranacionals per no ser intervinguts. En conseqüència, part de la classe treballadora va atribuir l'origen de les retallades als partits d'esquerre tradicionals tot assimilant-los als partits de dretes, que tampoc van escapar de les crítiques, per l'aplicació d'aquelles mesures de tall conservador. Tot allò provocà que molts governs canviessin de color polític durant els anys de la gestió de la crisi, principalment, al 2011 (Espanya, Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia, Països Baixos, etcètera).
Una de les conseqüències de la crisi va ser l'agreujament d'alguns dels problemes de certs sectors de la població treballadora que havien emergit en un sistema de mercat globalitzat que s'imposava. Per exemple, gran part dels treballadors no qualificats (joves amb pocs estudis, professionals de certa edat no actualitzats, treballadors manuals, etcètera) van perdre el seu treball en els anys posteriors a la recessió. Els seus llocs de treball es traslladaven a l'estranger o, simplement, desapareixien (addicionalment, les indústries més sindicalitzades, com la mineria o l'acer, perdien magnitud). Aquests afectats, conseqüentment, es troben amb moltes dificultats a l'hora d'aconseguir una nova feina en el context actual i atribueixen la seva situació tant a la globalització com a la inadequada gestió de la crisi. Es converteixen en nostàlgics d'un món que ja no existeix.

Aquests efectes, justament amb d'altres, han contribuït a l'aflorament de moviments populistes a gran part d'Europa; corrents que pretenen atraure les classes populars, nodrits, en gran part, d'aquestes persones. Molts líders han sabut aglutinar els desitjos d'aquesta massa de refugiar-se en el passat, en el replegament i el retorn a les seves identitats. En conseqüència, varis dirigents prometen trencar amb els principals símbols de l'època en la què aquestes persones van fracassar: la Unió Europea, l'Euro, algunes estructures institucionals, les elits, la mobilitat del capital humà, etcètera. A Europa, per exemple, trobem, encara que amb diferents idearis, partits com Podem a Espanya, Partit per la Llibertat a Holanda, Front Nacional a França, Beppe Grillo a Itàlia, entre d'altres. Alguns d'aquests partits són titllats, per part dels partits tradicionals, de demagogs, euroescèptics o xenòfobs en la seva pugna política.


Sense anar més lluny, en aquest mateix any 2017, es celebraran eleccions presidencials a França, Alemanya i Holanda. Tindrem, doncs, l'ocasió d'observar si els partits denominats populistes aconsegueixen, o no, un resultat rellevant i, així, podrem analitzar amb més exactitud tant les causes com les conseqüències d'aquest fenomen en cada país en particular.
Pel què fa als partits històrics, sobretot de l'esquerre socialdemòcrata, sembla que hauran de ser reformats i replantejats si volen guanyar-se altre cop la confiança i credibilitat d'aquella part dels seus votants defraudats que han provocat la fragmentació d'aquesta esquerra. I, precisament, per aquesta mateixa emergència de diferents formacions, plataformes i partits de caràcter progressista, els partits tradicionals hauran d'aprendre a conviure i a col·laborar amb aquesta nova esquerra si volen convertir-se en una alternativa real als partits conservadors.

 

 

Bookmark and Share

Comentarios - 0

No hay comentarios aun.


Logotipo de la UCM, pulse para acceder a la página principal

Copyright © 2017 E-Innova

ISSN: 2172-9204